Barcelona: Analisis del comentaris a Indymedia BCN [CAT]

per: agre ARROBA riseup.net

Darrerament hi ha una degradació als comentaris a IMC de Barcelona, no tan en les notícies de la columna de la dreta, que son com son, sinó en els comentaris a cada notícia.

Certament als posts de la columna hi ha paraules gruixudes, insults i sovint dogmatismes i ortodòxies diverses, però això és la conseqüència de ser una eina de publicació lliure, qualsevol pot publicar i això és un espai de llibertat que queda obert a tothom, encara que darrerament es trobin a faltar determinades opinions que s’han cansat de l’acritud o han trobat altres espais per comunicar.
Potser seria desitjable un millor nivell, un apertura més gran, però IMC és una imatge del que hi ha i be, tots hem contribuït a crear-la i tots hem de procurar millorar-lo.
No hi ha, en tot l’estat, espais com IMCB. Ni alasbarricadas, ni la haine, ni kaosenlared (ni en moltes de les extintes indymedias d’altres llocs de la península) permeten la lliure publicació de tots, tenen filtrada la participació i trien, cosa que evidentment tenen tot el dret a fer… ja que aboquen en els seus projectes recursos de temps i econòmics que han de detreure d’altres llocs.
El resultat és molt més coherent que el de IMCB, però no és comunicació lliure en l’estricte sentit de la paraula, a IMCB podràs trobar coses que no trobaràs enlloc, dolentes i bones, enriquidores i empobridores, però és el marc d’expressió de grups i individualitats que, d’altra manera quedarien muts.
Però centrem-nos en els comentaris. Els comentaris haurien de ser el lloc on debatre una noticia o post i acaben convertint-se en un espai per mostrar tota la acritud i tota la supèrbia d’alguns participants (molts) a base d’insults i de totes les desqualificacions de les que és capaç la misèria dels medis anarquistes i “alternatius” de Barcelona, sense argumentar, sense debatre.
Els comentaris acaben transformant-se en un “toma y daca”, cada cop més curts i cada cop més allunyats de la noticia inicial, simples respostes al que ha dit algú una mica més amunt.
Poso alguns exemples de les que per mi son més desagradables:

-Desqualificar en funció de la terminologia de la psiquiatria (disciplina etiquetadora i de dominadors): paranoic, bipolar, neuròtic…. i els seu derivat conspiranoic.

-Aquest psicos afeccionats també fan servir les al·lusions a no deixar la medicació i no barrejar-la amb alcohol, sobretot “quan et donen dia lliure al centre”, sinistre al·lusió als manicomis.

-També es pot tractar d’anular a l’adversari amb la insinuació de que està sota els efectes de substàncies legals i/o il·legals: no beguis, no abusis de les pastilles, deixa les birres…

-Una altra posició desqualificadora és la del “obrerista” en el sentit ampli, aquests fan servir principalment el qualificatiu de “fill de papa” suposant (amb fonament més que dubtós) que el seu contrincant és una persona benestant. Ningú pot repartir carnets de puresa anarquista, però tampoc pot repartir carnets de llinatge aburgesat.

-És sorprenent que essent un sector suposadament jove, els desqualificadors dels comentaris a IMC, fan servir frases relatives a l’edat infantil “és com el pati del col·legi”, “com nens de primària” “sembleu adolescents híperhormonats” o el molt estes “niñato” (segons el diccionari de la RAE “persona jovent presuntuosa e immadura”) per desprestigiar, com si ser jovenet fos un defecte!!!.

-Així també sembla que es un tret negatiu tenir estudiants dins del grup, curiosa al·lèrgia. De fet ja el 1870 segons Anselmo Loreno, la participació d’un grup d’estudiants va ser decisiva en la preparació del Congrés Obrer de Barcelona.

-Un altra mètode és suposar que el teu “oponent” està estirat al sofà, bevent cervesa i fumant porros i que només s’aixeca per escriure a indymedia i que “no trepitja el carrer” ni fa res de res, no participa en campanyes, ni manté locals, està callat a tot arreu, especialment al lloc de treball, sols tecleja per portar la contrària a aquells que si que fan coses, curren i “trepitgen” el carrer.

-Una altra manera de menystenir a l’altre son les al·lusions a l’estil del redactat, a la puntuació errònia o a la ortografia. Curiosament alguns dels desqualificadors “obreristes” retreuen la manca d’habilitat escriptora, quan de fet, el domini de l’escriptura sempre ha estat en mans (i ha sigut un instrument) de les classes dominants.

-Es fa biològic el patriarcat al·ludint al nivell de testosterona, com si la testosterona fos quelcom més que una hormona y que provoqués per si mateixa el patriarcat, en lloc de les estructures de dominació social. A més hi ha moltes persones trans que consumeixen testosterona, caldria veure si l’ús de la hormona com insult no és una transfòbia a un altra nivell.

-També es pot depreciar als altres col·locant-nos a un nivell “superior”. Els altres son còmplices, son justificadors, son eines, son instruments (a vegades, no sempre, involuntaris) dels estats i del capital. Això permet sobrevalorar las pròpies activitats i col·locar una simple pintada al nivell de coses que requereixen més esforç i sovint més risc.

-Naturalment també abunda tota la parafernalia d’insults, des de els ideològics facha, feixista, nazi (cada cop que algú titlla de nazi a algú altra a IMC hauria de caure un llamp i partir-lo per la meitat), estalinista… els insults sexistes… i la combinació dels dos, l’infame feminazi… traïdor, estatista, burgés, còmplice de l’estat i del capitalisme, xibato (darrerament ha aparegut bastant), groc (quan s’insulten dos anarcosindicalistes)… fins els insults tradicionals que es fan servir cada dia al carrer.

Necessitem IMC lliure i obert, amb la diversitat d’entrades com la majoria de les que tenim ara, però perquè sigui una eina de debat, a més de comunicació, cal que aprenguem a discutir, sense personalitzar, sense insultar, sense convertir a l’altra en un monstre, sense posar-nos dalt de la tarima (o el púlpit) de la certesa… ens calen uns comentaris decidits i fins i tot agressius, però no agres ni insultants.
Si ens dirigim al mateix lloc, però discrepem sobre el camí, no és possible mantenir relacions cordials, encara que siguin fredes, donat que sembla que no poden ser afectuoses?.
I si no ens dirigim al mateix lloc… no podem avaluar si l’altre lloc és proper al nostra?. O que si seguim el mateix camí tal vegada tindrem la sorpresa de que el destí era, en realitat, el mateix?…

SALUT I ALEGRIA.