Cataluña: entrevista de La Selba [CAT]

1 – Porqué elegís la repoblación rural como forma de vida y cuales son
las
principales dificultades que encontrais en vuestro proyecto?

Triem la okupació rural com a manera de viure perquè pertanyem a una
generació de gent ‘expulsada’ de les ciutats degut a la manca
d’expectatives que aquestes poden oferir. El capitalisme ens mostra una
cara cada vegada més crua, i les ciutats estan esdevenint aparadors on
l’única cosa que es pot fer és comprar i vendre. Qui no pot o no vol
participar en aquesta dinàmica no hi té cabuda.
Cada cop som més els que sentim la necessitat de deixar d’alimentar la
màquina del creixement infinit, generant per nosaltres mateixos el
nostre mitjà de vida. L’entorn rural és l’únic que reuneix les
condicions per intentar viure d’una manera més autosuficient, reduint al
mínim les necessitats dineràries. Sembla que la única manera per anar
cap a un decreixement efectiu és fent servir cada cop menys diners.

Per altra banda a l’estat espanyol hi ha immensos territoris que són
propietat de l’estat fruit d’unes polítiques ‘desarrollistes’ que per
una banda buscaven un benefici privat a través de la construcció de
mega-infraestructures i per l’altra indubtablement buscaven mà d’obra
barata per treballar a les fàbriques que aquestes infraestructures
possibilitaven. Segons dades oficials a la conca hidrogràfica de l’Ebre
han sigut desplaçades 13.000 persones per la construcció d’embassaments.
Pel que fa només al Pirineu aragonès , pel mateixos motius, han sigut
desplaçades 7.000 persones i 65 pobles han sigut deshabitats.

És per això que ens sembla totalment lícit reapropiar-nos
col·lectivament d’aquests territoris, intentant viure d’una manera més
coherent amb nosaltres mateixos i amb el medi. A més així col·laborem a
mantenir vius uns territoris absolutament abandonats i la memòria
d’aquells que van ser expulsats a sang i foc.

Els problemes més grans que trobem son dos. El primer és que ens hem
format com a individus atomitzats en una societat de consum, i a l’hora
de posar en pràctica experiències col·lectivistes i comunitàries en un
entorn aïllat, on la convivència és constant, es generen diferències de
criteri sovint són irresolubles. Hi ha molts projectes comunitaris
rurals que se’n han anat a norris, i cap d’ells ha fracassat per què no
hi hagués prou menjar plantat a l’hort. Més aviat la gent que els
composava no ha sabut resoldre els seus conflictes.

El segon problema és que, tot i l’idíl·lic objectiu d’anar a viure al
camp per intentar ser autosuficients, el fet és que per mantenir la vida
als nostres pobles, sempre fan falta diners, i gairebé sempre s’han
d’aconseguir fora de casa. Amb l’inconvenient afegit de que vivint
aïllat l’ús del vehicle particular esdevé imprescindible, i amb les
grans distàncies que es recorren, la despesa principal en tots els
projectes rurals és el carburant. A aquesta contradicció cal afegir-hi
el fet que en els projectes consolidats, s’observa una tendència al
creixement, sostingut però imparable, que fa que aquests cada cop
disposin de més recursos i acabin també sotmesos a aquesta dinàmica que
els va empènyer a marxar de la ciutat.

2) Rebatir un poco el informe de la CHE, que destaca que hay una
situación de riesgo para las personas y para el dominio pública,
inexistencia de rutas de escape divergentes, “especialmente en este caso
que existen menores con movilidad reducida”, el riesgo de incendios y el
uso de combustibles en el monte.

Som conscients de que vivint al bosc hi ha efectivament un risc
d’incendi forestal, de la mateixa manera que hi ha risc d’incendi als
pobles del voltant. El que no diu la CHE és que el gran risc d’incendis
que hi ha es deu a que la zona va ser repoblada amb pins per evitar
l’erosió quan es van construir els embassaments, i posteriorment
abandonada. Els boscos que són propietat de l’estat avui en dia són un
autèntic polvorí. EL repoblament del territori només pot tenir efectes
beneficiosos de cara als incendis ja que per una banda es redueix la
densitat de les masses forestals pels aprofitaments que se’n fa, i per
l’altra augmenta moltíssim la capacitat de detecció dels incendis i
d’intervenció immediata, quan el foc encara es pot controlar.
Pel que fa a la “inexistencia de rutas de escape divergentes”, és
insultant que la CHE faci servir aquesta argumentació contra nosaltres,
ja que és ella la que ens ha barrat les rutes d’escapament, instal·lant
barreres i candaus a les dues sortides rodades que tenim. I no només
això; en aquestes dues sortides hi ha dos pobles: Caneto i Aldea Puy de
Cinca, propietat de la CHE , i cedits a la Asociación La Senda i a la
Unión de Agricultores y Ganaderos de Aragón (UAGA). En aquests pobles hi
viu gent , que repetidament ha demanat la clau de la barrera a la CHE, i
aquesta sempre els hi ha negat, tallant-los així les “rutas de escape
divergentes”. L’actitud de la CHE en aquest tema , com en tants
d’altres, és temerària.

3 – Como se puede hacer frente a esta represión? (A nivel individual del
proyecto o con una red de apoyo mutuo con otros proyectos, pueblos
vecinos,
movimientos sociales…)

Per fer front a aquesta repressió hem d’entendre que la Selba no és un
cas aïllat; la gent que està okupant a Fraguas a Guadalajara,propietat
de la Junta de Castilla y La Mancha, s’enfronten a un procés on el
demanen 4 any i mig de presó per a cadascú i 26.000 euros per pagar
l’enederroc de les cases que han reconstruït. A Urniza , propietat del
govern de Navarra també els ha arribat una carta de desnonament. Al
mateix temps s’observa una escalada de pressió policial als pobles
okupats a la vall de la Solana, al pirineu d’Osca. Per tant s’ha
d’entendre això com a un fenomen més global al qual s’ha de fer front
col·lectivament. És probable que la Selba sigui el lloc al que li toqui
primer el rebre, i és per això que hem d’aprofitar la oportunitat per
lluitar i resistir plegats, deixant clar que no només resistirem a la
Selba , sinó que a més, mentre l’estat tingui pobles i cases abandonades
, hi haurà gent que hi anirà a viure. Cal recordar també que des de 1997
, quan es va desallotjar Sasé, a la Solana, propietat del govern
d’Aragó, no s’ha desallotjat cap okupació rural més sota titularitat
pública. Això es deu sobretot el fet que durant el desallotjament i la
resistència de Sasé , l’enrenou va ser de tal magnitud que durant 20
anys l’administració ha estat passiva enfront a la okupació rural. És
per això que és molt important que des del principi practiquem el suport
mutu, no perdent de vista tampoc intentar unir esforços amb les altres
lluites pel territori, entenent que l’enemic és comú.

4 – Hacia dónde caminan los proyectos de repoblación rural? Como veis el
futuro de vuestro proyecto?

És molt complicat saber cap a on anem sense tenir una bola de vidre. El
que sembla clar és que ens trobem en un moment en que es veu venir la
repressió cap a la okupació rural. Creiem que si volem que hi hagi un
futur a la okupació rural, l’únic camí que tenim és estar més units que
mai i plantar cara. Potser així la gent seguirà animant-se a aixecar
pobles i cases de les runes, buscant així una mica d’autonomia.
En el cas del nostre projecte, estem a l’espera de la sentència del
judici que vàrem tenir el passat 25 de maig. Tot i havent-hi la
possibilitat de que l’únic acusat que queda (els altres 8 van ser
absolts perquè havia prescrit el delicte) sigui absolt, la CHE encara
podria recórrer en segona instancia , o fer servir la via civil o la
administrativa. I no sembla pas que de moment vulguin afluixar. Així que
si se’ns presenta un escenari on el desallotjament sembla evident el que
no podrem fer és seguir amb la nostra quotidianitat i ens haurem de
plantejar com fer front a aquest desallotjament. Però com en aquest cas
la decisió sobre el desallotjament és bàsicament política creiem que el
resultat de la sentència no és especialment rellevant. És per això que
s’ha convocat una manifestació en defensa de la okupació rural el proper
16 de juny a Saragossa amb el lema de : A CHE mata o país!. Fora d’això
intentarem estar tant ben acompanyats com puguem per poder fer possible
seguir amb la nostra quotidianitat, arreglant les cases, plantant
l’hort, tenint cura de les bèsties, etc. .

This entry was posted in Catalá, Squatting and tagged . Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Captcha Captcha Reload